dijous, 11 de juny del 2015

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

La vida de Pòrcel

Pòrcel
Bartomeu Rosselló-Pòrcel va ser un poeta català que va néixer a Palma de Mallorca el 3 d'agost de 1913.
Els seus pares eren húmils i ell va començar estudiant en escoles parroquials. A partir de 1928 va anar a l'institut i el va influir en literatura el seu professor Gabriel Alomar. Quan va acabar el batxillerat va anar a Barcelona amb 17 anys per estudiar a la universitat per estudiar Filosofia i Lletres; era pobre, però hi va entrar gràcies a la seva intel·ligència i a beques. A la capital, es va instal·lar en una residència d'estudiants on va conèixer qui més tard seria intel·lectual om Salvador Espriu o Joan Teixidor.
L'any 1933, es prepara un creuer pel Mediterrani amb molts estudiants de Filosofia i Lletres durant 47 dies. Quna van tornar van començar a escriure les seves experiències; ell, especialment, va canviar i va deixar d'escriure en castellà per fer-ho en català.
L'any 1935 acaba els estudis i va a fer un doctorat a Madrid on coneix la Generació del 27. El 1936, l ofereixen una càtedra a la UB, però no l'accepta i va a fer de professor a l'institut Pi i Maragall. El 1937 s'estalvia d'anar a la guerra perquè era molt miop, però comença a agafar una tuberculosi pulmonar i no li ho diuen.
I, finalment, el 5 de gener de 1938 mor en un sanatori amb 25 anys.

Les seves influències

Les seves influències va ser:

  1. L'ESCOLA MALLORQUINA
  2. LA GENERACIÓ DEL 27 perquè admirava el Barroc tan culte com popular.
  3. LA POESIA PURA 
  4. L'AVANTGUARDISME conretament el surrealisme durant els últims anys.
Els símbols

En tots els seus poemes apareixen símbols que tenen un significat:

  • FOC (i els derivats) significa catarsi, purificació.
  • FOSCOR (i els derivats) representa la mort, el mal, la fatalitat, etc.
  • AIGUA (i els derivats) segueix la teoria d'Heràclit on tot comença a partir de l'aigua.
  • ÀNGELS perquè són els intermediaris entre el cel i la Terra.


Obres

Els seus poemaris són:
- Nou poemes (1933)
- Quadern de sonets (1934)
- Imitació del foc (1938)


Francesc Garriga Barata


La vida de Garriga Barata

Francesc Garriga i Barata



Francesc Garriga i Barata va néixer a Sabadell el dia 26 d'abril de 1932 i va morir a Sant Cugat del Vallès el 4 de febrer de 2015 amb 82 anys a causa d'una malaltia pulmonar. 
Va ser un poeta català, tot i que poc conegut perquè tenia una manera de fer poesia molt íntima.
Es va llicenciar en Germàniques a la Universitat de Barcelona. Va formar part de l'ordre de franciscans caputxins, i durant la seva joventut va viure a l'Amazònia, però quan va tornar va deixar de ser de l'ordre dels caputxins.
Va ser professor d'humanitats al Col·legi de Sant Gregori de Barcelona on molts dels seus alumnes es van influir molt en ell. També va ser crític d'art, va dirigir una revista d'art (FMR) en castellà i va participar en programes culturals de TV3 com Avisa'ns quan arribi el 2000. 

La seva poesia
La seva poesia, com he dit, va ser diferent a les altres ja que s'allunyava de les tendències de poesia social. Ell creia que tots els seus poemes formaven un gran poema. 
Com que era diferent, els seus poemes sempre tenien les següents característiques:
  • No posava títols
  • No utilitzava majúscules
  • Tots els poemes tenien el mateix tipus de lletra i el mateix cos.
Els seus poemaris més importants són:
- Entre el neguit i el silenci (1959)
- Foc nostre, somni... (1960)
- Paraules cap al tard (1973)
- Els color de la nit (1990)
- Setembre (1992)
- Ombres (2000)
- Ragtime (2011)
- Swing (2015)


El poema que m'agrada més de l'autor és el següent:

ens trobarem

-i fatalment-

a la sortida de la nit

lamentarem

inútilment

la nostra por

i el nostre oblit

i abraçarem

tossudament

la nostra mort

i el nostre crit

perquè mai més

no ens sigui dit

que no ha tingut

la nostra vida

cap sentit.

En aquest enllaç hi ha un vídeo del poeta on explica la seva joventut, la seva experiència amb els caputxins i la seva influència en la poesia:

dimarts, 7 d’abril del 2015

Pere Calders


La vida de Pere Calders
Pere Calders
Pere Calders i Rossinyol va ser un escriptor i dibuixant català que va néixer a Barcelona el dia 29 de setembre de 1912. 
Els seus pares eren aficionats a la literatura i van ser ells qui li van encomanar l'amor per aquest art.
Va estudiar a l'Escola Catalana Mossèn Cinto dels vuit als dotze anys. En aquesta escola en Josep Peronella el va incitar a escriure; així va començar la seva carrera literària. Malgrat això, als disset anys anà a l'Escola de Belles Arts (a Llotja) i estudià dibuix tècnic i comercial. Va entrar en contacte amb altres estudiants que estaven relacionats amb l'avantguardisme. Per tant, la seva professió, al llarg de la seva vida, va ser el dibuix.

Pere Calders de jove
L'any 1932, va començar a fer de dibuixant i redactor en diversos diaris catalans i en revistes catalanes. En els dibuixos signava com a Kalders. 
El 1936, publica el seu primer conte titulat El primer arlequí, i la seva primera novel·la, La Glòria del doctor Larén
L'any esmentat esclatà la Guerra Civil Espanyola, i ell i Tísner promouen el SDP (Sindicat de Dibuixants Professionals) i van participar en el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Un any després, s'allistà al servei militar i el van destinar al Servei de Cartografia de l'exèrcit. 
Calders i Rosa Artís amb els seus tres fills
El 1939, quan la guerra es va acabar a Catalunya, Calders, com altres soldats i civils, va travessar la frontera per anar a França. Ell va arribar a u camp militar improvisat pels francesos, però en va sortir al cap de poc. Més tard, es va unir amb Tísner qui havia fet el mateix camí que ell i arriben a Tolosa de Llenguadoc on van viure amb altres refugiats catalans - on també hi havia Mercè Rodoreda-. Aquests escriptors van ser convidats per instal·lar-se a prop de París, i Calders hi va anar, però es va quedar poc temps. A mitjans de 1939, Calders va anar a Mèxic amb barca i allà s'hi quedà fins l'any 1962. A Mèxic, Calders es troba amb Josep Carner i aquest l'ajuda a començar una altra vida. Més tard, troba a Tísner que havia arribat mesos abans.
Calders i Rosa amb dos de les seves filles i un nét


Tot i que Mèxic era la gran salvació, Calders mai s'hi va trobar del tot bé; ell volia tornar.Malgrat això, allà, Pere Calders es va divorciar de la seva primera muller, la Mercè Casals, i es va casar amb Rosa Artís (germana de Tísner). A Mèxic, publicà dibuixos i escrits en revistes catalanes de l'exili. Mai es va considerar que era un nou mexicà, ja que vivia amb catalans, treballava amb catalans, es feia amb catalans, etc. Però , moltes vegades afirmà que si no hagués anat a Mèxic les seves obres no haguessin estat el mateix.
El 1962 va tornar a Catalunya i va començar a treballar a l'editorial Montaner & Simon fins que es va jubilar. El 1986 li donen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El dia 21 de juliol de 1994 mor Pere Calders a Barcelona.

Obra de Pere Calders


Calders principalment va escriure contes i microrrelats, però també alguna novel·la; tot i així, és més conegut pels primers.
En tots els seus relats acostumen a haver-hi les següents característiques:
  1. S'explica un fet quotidià
  2. Apareix un fet absurd que pot estar relacionat amb la ciència
  3. El protagonista no es rebel·la amb el fet absurd
Posem per exemple el següent microconte:
L’HORA EN PUNT
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora. —És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
El fet quotidià és un home que està treballant i el fet absurd és que la mort se li presenta i tenen una conversació on l'home li diu que el vingui a buscar un altre dia perquè està molt enfeinat. I la mort, que és el protagonista, no es rebel·la ja que fa cas a l'home i se'n va.
Un altre conte de Calders és:
INVASIÓ SÚBTIL
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals.

A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.


Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.


Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...


-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.

-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.

-Que vols dir que n'has vistos gaires?

-No, però els clisso de seguida!

-T'ho ha dit ell, que era japonès?

-Ni una sola vegada. Són astuts...

-T'ho ha dit algú?

-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble. 


Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina. 






El fet quotidià d'aquest conte és que un home està en un hostal i veu a un xinés. El fet absurd és que el protagonista es pensa que l'home que veu és xinés però en veritat no ho és. I el protagonista es rebel·la però al final accepta el que la seva dona li diu: que l'home no era japonès.

Vídeos de Calders 




 
Vídeo que explica la vida de l'escriptor

dimarts, 17 de març del 2015

Mercè Rodoreda i Jardí vora el mar


Mercè Rodoreda
Mercè Rodoreda i Gurguí va néixer a Sant Gervasi (Barcelona) el dia 10 d'octubre de 1908.
Vivia amb els seus pares però passava gran part del seu temps amb el seu avi patern. Aquest home li va ensenyar tot el que sabia de botànica i la Mercè s'hi va aficionar. Els jardins es van convertir en el seu microcosmos infantil.
Mercè Rodoreda de petita
La Mercè i el seu avi
Els una nena molt intel·ligent, però quan tenia 10 anys els seus pares la van treure de l'escola perquè tenien problemes econòmics. Després es va dedicar a cuidar el seu avi qui li va encomanar l'amor per la literatura. Dos anys més tard, el seu avi va morir i ella, moltes vegades, va afirmà que la felicitat se li havia acabat.

        



Els 12 anys la van marcar perquè li van succeir uns fets molt importants per la seva vida:


  • Com que es podia considerar que era una dona, la seva mare la volia casar i li començà a buscar un marit.

    • L'avi matern es mor i digué que s'acaba la felicitat.
    • Li va la menstruació per primera vagada; és a dir, que es converteix en una dona, per tant, és expulsada del seu microcosmos infantil.
    La Mercè amb els seus pares
    Com que la seva mare li buscava una parella, li començà a parlar d'un oncle, en Joan Gurguí, que havia emigrat cap a Amèrica per fer-se ric. En concret va anar a Argentina, però no va tornar amb molts diners.

    En Joan era catorze anys major que la Mercè però ella, de tant sentir-ne parlar, li va semblar que se'n estava enamorant. Vuit anys després es casen. Temps després, el matrimoni li comença a semblar un incest ja que era més gran que ella i perquè era el seu oncle. Tot i així, nou mesos després del casament, la parella té el seu primer i únic fill, en Jordi Gurguí.

    Va començar a escriure algun gènere.

    Mercè Rodoreda de jove
    L'any 1939, durant la Guerra Civil, hi havia un autocar que passava per davant les cases dels intel·lectuals per exiliar-se. Ella, sense pensar-s'ho molt, va decidir pujar-hi i abandonar el seu fill i el seu marit. Tots aquests intel·lectuals, la majoria dels quals eren escriptors, s'instal·len en una casa de les afores de França. En aquest habitatge coneix a l'Armand Obiols, un poeta que també estava casat i tenia fills i que els havia abandonat. La Mercè i l'Armand s'enamoren i van a viure junts en una casa de Ginebra. La noia començà a cosir per guanyar diners i ell trobà una feina on es feien traduccions, però aquest treball l'obligava a estar fora de casa durant un temps, mentrestant la Mercè es dedicava a fer el que més li agradava: escriure. Durant aquest temps, va escriure molts contes breus. 
    L'Armand Obiols i la Mercè Rodoreda
    Més tard, s'assabentà que en Joan Gurguí havia mort i es va posar contenta perquè tenia independència econòmica. Va haver de tornar a Barcelona. Quan va tornar cap a Ginebra, l'Armand estava molt malalt i apunt de morir, llavors, li va descobrir que aquest noi l'estava enganyant amb una altra noia ja que la va trobar amb ell quan estava tan malalt. Es va sentir molt enganyada. (Aquest fet el reflecteix en la novel·la Mirall trencat )

    El seu fill, ja gran, casat i amb fills, va tenir esquizofrènia. La dona d'en Jordi va enviar un telegrama a la Mercè per explicar-li la situació però ella mai la va contestar.

    L'any 1983, va agafar un càncer de fetge, la van ingressar en una clínica de Girona i, al cap de poc temps, va morir.
    La Mercè va ser una dona molt reservada, no li agradava conèixer gent i creia que la literatura era més important que la família.

    La Mercè Rodoreda
    Com que no va obtenir molts bons resultats en l'amor, moltes vegades va repetir: '' Totes les relacions amoroses estan abocades al fracàs''.

    La literatura de Rodoreda agrada a moltes persones perquè escriu amb ''llengua parlada'', és a dir, tal i com parlen i s'expressen les persones. També utilitza la psicologia i el monòleg ja que explica les històries a una persona que mai intervé.

    Les seves obres més importants són:

    • Sóc una dona honrada ?
    • Aloma
    • La plaça del diamant
    • El carrer de les Camèlies
    • Jardí vora el mar
    • Mirall Trencat
    • Quanta, quanta guerra
    • La mort i la primavera
    Fotografia amb diverses obres de Mercè Rodoreda

    Jardí vora el mar
    La novel·la
    Jardí vora el mar és una obra de Mercè Rodoreda començada l'any 1959 a Ginebra i acabada l'any 1967.
    Es tracta d'una novel·la psicològica de crisi i d'una novel·la coral perquè té molts personatges i tots tenen la seva importància. No obstant, és una novel·la de les menys considerades de Mercè Rodoreda. S'utilitza una tècnica americana anomenada ''behaviorisme'', és a dir, que els personatges són caracteritzats a partir del que fan.
    En aquesta novel·la hi ha algun tret del romanticisme com el triangle amorós. És una història universal perquè no ens concreta ni el temps ni el lloc de l'acció i que, per tant, es podria situar en qualsevol època; tot i així, sembla ser que l'acció de Jardí vora el mar es situa entre els anys 20 i els anys 30, i que succeeix en un poble del maresme. El narrador és un personatge observador.

    La novel·la es divideix en sis capítols que corresponen a sis estius:

    Primer estiu:
    El jardiner, que és el narrador, explica que una parella jove, en Francesc i la Rosamaria, recent casats compren la finca on ell cuida un jardí per passar-hi els estius. La parella contracta servents i es queden el jardiner. Arriben un dia qualsevol d'estiu amb més amics entre els quals hi ha un pintor, una modista, i fins i tot, un entrenador d'esquí aquàtic. Passen tot l'estiu a la platja i al final fan una festa ja que la Rosamaria està embarassada. Aquesta festa és una gran celebració on tothom va disfressat i hi ha cambrers extres. El jardiner ajuda a aparcar els cotxes i a netejar els plats. L'endemà al matí el jardiner veu que, sense voler, li han destrossat el jardí i l'ha d'arreglar. Marxen i al cap d'un mes, un senyor li pregunta al jardiner si els terrenys del costat són per vendre ja que vol fer una casa a la seva filla.

    Segon estiu:
    Arriben tots i expliquen d'amagat que la senyoreta Rosamaria havia perdut el fill a l'hivern, però es veu que va ser una avortament voluntari. A causa d'això, en Francesc està més distanciat de la seva muller i comença a passar gran part del seu temps amb la Miranda, una cambrera del Brasil que vol seduir a tots els homes per pujar de categoria social. El senyor que havia vingut a finals de l'estiu passat a preguntar pels terrenys es diu senyor Bellom i comença a construir la casa. Aquest senyor és molt simpàtic i es fa molt amic del jardiner ja que li comença a explicar la seva vida, però el jardiner també ho fa; explica que viu a la casa des que va deixar de fer de soldat i que quan tenia 35 anys va conèixer una serventa de la casa que en tenia 16 i se'n va enamorar. La noia es deia Cecília i la va conèixer un dia que plovia molt i que es va anar a amagar a sota un arbre. Es va enamorar de la seva mirada, de la seva veu i del seu parlar i mai la va estimar per plaer, sino per tendresa.
    Arriba un amic de la parella, en Sebastià, que és el marit de l'Eulàlia i caça a l'Àfrica. Es fa molt amic del jardiner i gasten bromes a tothom. Fa veure que festeja amb la Miranda i en Francesc per enveja se'n va de casa i s'instal·la a l'hostal d'en Bergadans. Però, al final torna i es perdona amb la seva muller. Marxen i quan s'assabenten que el senyor Bellom construeix un estable per tenir-hi cavalls, ells també en fan un i porten dos cavalls amb un cuidador.

    Tercer estiu:
    L'Eulàlia es torna pintora i la Miranda comença a enyorar el seu país. El germà d'aquesta la visita i li regala una mona de record. Aquesta mona es diu Tití i al principi està quieta, però llavors, comença a descordar les sabates de les persones, obre totes les aixetes de la casa i la inunda, posa sorra a dins d'un pollastre, munta a cavall, fa malbé les flors del jardí i un dia el jardiner li fa una bofetada i es posa malalta fins que desapareix. A finals d'estiu, reben la notícia que en Sebastià ha estat assassinat a l'Àfrica per uns que caçaven elefants.

    Quart estiu:
    Tots marxen un dia d'excursió i el jardiner es troba amb dos vells, l'Andreu i la Paulina, que pregunten per la Rosamaria; ell els convida a casa seva i li comencen a explicar que per ells la Rosamaria va ser om una segona filla ja que la tenien tot el dia a casa perquè estava amb el seu fill, l'Eugeni. Llavors, li expliquen que són allà perquè l'Eugeni va desaparèixer quan la Rosamaria es va casar i li va dir que al cap de cinc anys la aniria a buscar i li volien preguntar si sabien alguna cosa d'ell. Quan arriben de l'excursió, la Rosamaria parla amb ells però no en treuen res. Llavors, al cap d'uns dies, a la casa d'en Bellom s'hi instal·len la seva filla, la Maribel, amb el seu marit, que resulta que és l'Eugeni. Els de la casa marxen, però els Bellom s'hi queden per sempre. L'Eugeni es fa molt amic del jardiner i l'ajuda amb les plantes. Un dia decideix acompanyar-lo a airejar la casa dels senyorets i l'Eugeni ho agafa com un vici perquè així pot remenar les coses de la Rosamaria.

    Cinquè estiu:
    Arriben tots i es fan molt amics dels Bellom, però l'Eugeni s'intenta apartar ja que odiava en Francesc perquè li va robar l'amor de la seva vida, la Rosamaria. L'Eugeni demana al jardiner si li pot deixar la casa per parlar amb la Rosamaria, l'espera tota la nit i no es presenta. L'endemà celebren una festa i el dia següent no troben l'Eugeni en lloc. Dies més tard el troben ofegat a la platja: s'havia suïcidat.
    En Bellom dóna diners al jardiner perquè els hi doni als pares de l'Eugeni. El jardiner va a Barcelona a veure els pares del noi i fins al final no els hi ho explica.

    Sisè estiu:
    La Mariona troba un diari de l'Eugeni a l'habitació de la Maragda on s'explica com ell i la Rosamaria es van anar enamorant i com es reien d'en Francesc ja que presumia dels diners. Llavors, es veu que l'Eugeni i la Rosamaria van passar una nit junts i per por que estigués embarassada se'n va anar amb en Francesc. El jardiner crema el diari perquè ningú s'assabenti de res. Llavors, en Francesc explica al jardiner que vol vendre la casa, però que el pagarà durant un any i es podrà quedar el tres per cent de la venda.
    En Francesc i la Rosamaria marxen per sempre i el jardiner es troba amb en Bellom qui li diu que el pot mantenir, però ell no vol ja que si el treuen del seu jardí és com si el matessin perquè allà encara nota la presència de la seva estimada muller, la Cecília.

    dimarts, 27 de gener del 2015

    Salvador Espriu i Antígona

    En Salvador Espriu va ser un dels escriptors més importants de durant i de després de la Guerra Civil Espanyola. Va ''lluitar legalment'' contra el franquisme i la Guerra; és a dir que va escriure obres amb altres noms que substituïen les paraules claus relacionades amb aquella època.

    Salvador Espriu a la seva pàtria ideal, Arenys de Mar
    Vida

    Salvador Espriu i Castelló va néixer el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners i va morir a Barcelona l'any 22 de febrer de 1985.

    L'any 1915 ell i la seva família (pare, mare i els germans del jove) van anar a viure a Barcelona perquè el seu pare Francesc Espriu, que era advocat, va guanyar unes oposicions molt importants que l'obligaven a traslladar-se a la capital catalana. Va passar molts estius a Arenys de Mar, poble d'on venien els seus avantpassats, i aquest lloc va ser la seva inspiració per escriure la majoria de les seves obres.
    Família Espriu i Castelló. Salvador és el noi que està al costat de la mare.
    Quan en Salvador tenia nou anys, ell i els seus germans van agafar un xarampió que va fer que s'haguessin de quedar durant tres anys a dins del llit sense poder fer gaire res més. En Salvador, però se'ls va passar llegint; va llegir-se la Bíblia, el Quixot, la literatura de Valle Inclàn, llibres grecs, d'Egipte, etc. A causa d'aquesta malaltia, una de les seves germanes, la Maria Isabel, va morir. El germà més gran, en Francesc, va morir als catorze anys en un accident. Aquestes dues morts el van marcar molt i també el van inspirar. Aquesta malaltia, a ell, li va deixar una salut precària: un tremolor en la mà dreta i dificultat per acabar bé les paraules.
    L'any 1930, en Salvador va entrar a la Universitat Autònoma de Barcelona on es va llicenciar en dret i en història antiga (hebreu, llatí, grec...). Va participar en un viatge preparat per la UAB que es tractava de anar amb creuer durant 45 dies i anar fent parades per les costes del Mediterrani. Segons ell,  els anys que va passar a la universitat van ser els millors de la seva vida.
    L'any 1940, el seu pare es va morir.
    Durant la Guerra Civil, els intel·lectuals van poder escollir tres tipus de camins:
    1. Marxar a l'exili; com va fer Mercè Rodoreda.
    2. Quedar-se a Espanya i adaptar-se al franquisme.
    3. Quedar-se a Espanya i ''lluitar legalment'' contra la dictadura; com Espriu o J.B Foix
     Espriu va decidir agafar el tercer camí. Sempre va estar envoltat de guàrdies però mai el van detenir per por que hi hagués una revolució ja que les persones els agradava llegir les composicions d'Espriu.

    Obres

    Salvador Espriu va escriure tant poesia com narrativa o teatre; però li agradava escriure més la poesia perquè podia expressar més bé els sentiments i les emocions, i també perquè era més fàcil d'escriure i de publicar. Quan anava a dormir pensava en versos i l'endemà, al matí, les escrivia.
    Era un home molt pessimista, sempre pensava en la mort. A part d'això, era agnòstic; és a dir que era creient però mai va concretar en quin Déu creia. Era una persona humanista, anava en contra de totes les guerres i creia que l'home era l'única solució per l'home.

    Quan ja tenia una obra escrita, mai la deixava per acabada; sempre les anava completant totes i d'aquesta manera s'anaven fent diverses edicions.

    Una vegada va ser candidat a un premi Nobel tot i ser català; però el govern espanyol ho va evitar. Malgrat això, va guanyar molts premis. L'any 1982 va rebutjar un premi d' Alfons X el Savi perquè aquest fou espanyol.

    Per ell, el teatre era la  millor forma per expressar-se directament amb el diàleg; li hagués agradat només dedicar-se al teatre però com que estava al límit de anar a la presó o de matar-lo, ho va evitar.

    Li agradava llegir de tot però preferia la història i els llibres tècnics (ciències, filologia, etc.)

    Una vegada va dir que va tenir tot el que va merèixer però només li va faltar una bona salut.

    L'any 1928, amb 15 anys, va escriure el seu primer llibre titulat Israel i escrit en castellà perquè ela la llengua que s'utilitzava en els àmbits formals.

    Totes les altres obres les va escriure en català. L'any 1932, amb 18 anys, va escriure Laia, una obra que va anar refent durant diversos anys per culpa dels crítics. El 1934, escriví Les hores i Les cançons d'Ariadna. Del llibre Pell de Brau, ell no en va fer la traducció al castellà. Ell diu que no va traduir Ronda de Mort a Sinera sinó que la va recrear.

    L'any 1976, Espriu va dir que volia acabar la seva carrera d'escriptor escrivint una llarga novel·la titulada  La roda del temps.

    Com que estava en perill de mort o d'anar a la presó, per fer obres, utilitzava uns símbols, així, quan ho anava a publicar, els que miraven si es podia fer o no veien que no hi havia cap mal contra la Guerra, i, per tant, li publicaven.
    Els símbols que més va utilitzar són:

    • Sinera (Arenys de Mar)
    • Konilòsia (Catalunya)
    • Konilosians (Catalans)
    • Lavínia (Barcelona)
    • Sepharad (Espanya)
    • Laberint (La vida)
    • Temple Destruït (Catalunya destruïda)
                            etc.


    Antígona

    El cicle de les Labdàcides (origen del mite d'Antígona) :

    Laios i Iocasta, els reis de Tebes, es casen i no poden tenir fills però en volen; van a fer oracles de delfos als déus i Apol·lo els diu que no han de tenir fills perquè si en tenen mataran al pare i destruiran la ciutat de Tebes. Malgrat tot tenen un fill, però l'abandonen i uns pastors el cuiden. Quan es fa gran, se'n va i, quan està de camí a Tebes, es troba el seu pare - cap dels dos es coneixen -  i després d'unes baralles, el fill, anomenat Èdip, mata al pare. Tebes es queda sense rei i Creont, el germà de Iocasta, diu que la ciutat necessita un rei. Creont dóna a la seva germana com a candidat de marit a Èdip que era molt atractiu i fort. Per tant, Iocasta i Èdip es casen i tenen quatres fills, dues noies i dos nois, anomenats Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices. Quan Èdip i Iocasata s'assabenten que són fill i mare, la noia es suïcida i Èdip es treu els ulls. Els fills - els nois - , ja grans, que també ho saben, van retreien al seu pare totes les culpes fins que es mor.
    Després d'aquesta mor, els dos nois volen manar i amb Creont acorden que un any farà de rei Etèocles i l'altre Polinices. Però, no es posen d'acord. Etèocles fa fora de Tebes a Polinices, qui arriba a Argos i es casa amb la filla del rei; per tant, rep les ajudes necessàries per tornar a Tebes i aconseguir el poder.

    L'Antígona d'Espriu:

    Al principi apareix un personatge que s'anomena Pròleg que recorda als lectors el cicle de les Labdàcides.
    Tebes té set portes i col·loquen a un guerrer a cada porta, aquests lluiten, i els dos germans es queden sols i es maten. Tebes queda sense rei i Creont ha de fer de successor. Aquest últim diu que s'ha d'enterrar a l'heroi de Tebes - és a dir, Etèocles - i els cos de Polinices ha de ser menjat pels carronyaires. Llavors, apareix Antígona que també vol enterrar a Polinices ja que creu que si ho fa morirà tranquil·la. Antígona és ajudada per Eumolp ( un geperut ), per Euriganeia i per Ismene; però al final les dues darreres es rendeixen i qui enterra Polinices són Antígona i Eumolp. Després s'entreguen als guàrdies perquè sabien que el que han fet no ho havien de fer, però Antígona no volia seguir les lleis del seu tiet Creont, sinó les seves lleis, les lleis del seu cor. Quan s'entreguen, lapiden a Eumolp i tanquen a Antígona en una cova fins que es mor. Aquesta última volia morir ja que sabia que si es moria, el cercle de la maledicció dels oracles de la seva família, s'acabaria. Finalment apareix un personatge que es diu Lúcid Conseller i que diu que la història s'ha acabat malament però de manera correcte; llavors explica el futur dels personatges.
    Portada del llibre d'Antígona d'Espriu.

    Els personatges:

    Els personatges més importants són:

    • Antígona: És l'heroïna de la història. Té una petita part d'Espriu.
    • Eumolp: És el més noble que ajuda a Antígona perquè és l'única que no se'n reia d'ella pel sol fet de ser geperut. Diu la cruenta realitat. Alguns critics han afirmat que és la personificació d'Espriu.
    • Tirèsies: És un cec que no vol desobeir a Creont però que vol ajudar a Antígona. És un endeví.
    • Ismene: És germana d'Antígona i és la més indecisa de la història.
    • Etèocles: Germà d'Antígona que trenca el pacte que fa el seu tiet sobre governar un any ell a Tebes l'altre any el seu germà. Representa una de les dues Espanyes que estan en guerra durant la Guerra Civil.
    • Polinices: El germà més petit d'Antígona. Representa l'altra part de les dues Espanyes que es barallen.
    • Creont: Representa a Franco.
    La Antígona de Sòfocles i la d'Espriu:

    Per escriure aquesta obra, Espriu es basa en l'Antígona de Sòfocles i amb Els set contra Tebes d'Èsquil.

    Altres autors que van utilitzar l'Antígona de Sòfocles van ser Bertolt Brecht i Jean Anouilh que van fer servir aquest mite per explicar la Segona Guerra Mundial.

    Espriu va fer tres versions d'Antígona:

    1. La de l'any 1947, però pulicada el 1955, que té dos actes.
    2. La de l'any 1964, de tres actes.
    3. La de l'any 1967, de tres actes també que és la definitiva.
    Semblances entre l'obra de Sòfocles i la d'Espriu:



    • Creont és el gran dictador.
    • Antígona desobeeix Creont.
    • Hi ha parricidi, fratricidi i incest.
    Diferències entre l'obra de Sòfocles i la d'Espriu.



    • Espriu afageix més dones.
    • Antígona està compromesa amb Hèmon, el fill de Creont; Espriu només el menciona al final.
    • A la de Sòfocles apareix el Corifem i el cor; Espriu els substitueix pels consellers.
    • Espriu diu que Antígona és tancada en una cova i allà es mor, mentre que Sòfocles explica que la tanquen en una habitació matrimonial i ella es suïcida.
    • Espriu fa que Creont sigui més humà perquè té dubtes; Sòfocles el fa molt cruel.
    • Espriu afegeix a Eumolp, al lúcid conseller i al pròleg.
    • Antígona enterrant al seu germà Polinices 
    • Sòfocles ho explica tot directament, en canvi Espriu ho deixa anar i el lector li toca pensar.

    dissabte, 20 de desembre del 2014

    El Cyrano de Bergerac

    Edmond de Rostand

    El Cyrano de Bergerac és una obra de teatre escrita per Edmond de Rostand que es va estrenar l'any 1897.

    Edmond de Rostand va néixer el dia 1 d'abril de 1868 a Marsella i va morir a París el dia 2 de desembre de 1918.
    Va ser un autor dràmatic i un poeta francès. És famós pel Cyrano de Bergerac que ha estat un clàssic del teatre francès fins avui. Aquesta obra és una comèdia de cinc actes escrita en vers; és com una història real perquè està basada en la vida d'un dramaturg i poeta francès anomenat Cyrano de Bergerac.

    Argument:

    A París, al segle XVII, un mosqueter que porta per nom Cyrano de Bergerac es dedica a anar en contra de les persones importants fent versos. Ell està enamorat de la seva cosina Rosaura, però sap que ella no ho està perquè en Cyrano té un defecte: té el nas molt llarg; la Rosaura li confessa que li agrada un cadet que es diu Cristià. Aquest últim és molt valent i molt més atractiu que en Cyrano però no sap què dir a les noies quan les té al davant. Com que en Cyrano és molt bon escriptor decideix escriure cartes a la Rosaura en nom d'en Cristià. Quan la Rosaura i en Cristià s'estan casant, el comte de Guixe fa que en Cristià se n'hagi d'anar a la guerra perquè no vol que estigui amb la Rosaura ja que ell també l'estima. A la guerra, però, arriba la Rosaura i dóna menjar a tots els cadets i mosqueters que estan en fam; també ho fa per anar a veure el seu estimat. Durant la guerra, en Cyrano envia moltes cartes a la noia en nom d'en Cristià i aquest últim se n'adona que la noia estima a en Cyrano sense saber-ho ja que li agraden més les cartes que rep que no el físic d'en Cristià. En Cyrano i en Cristià decideixen explicar-li la veritat però en Cristià es mor, abans d'això, però, en Cyrano menteix al jove dient-li que la Rosaura l'estima més a ell (Cristià).
    La noia es fa monja, i durant quinze anys en Cyrano la visita cada dissabte al convent, allà, la Rosaura s'assabenta que el seu verdader amor era en Cyrano ja que li fa llegir una de les cartes i ell se la sap de memòria. Però, com que temps enrere en Cyrano anava en contra dels polítics, això li perjudica ja que se'n vengen i quan la Rosaura s'assabenta que el seu veritable amor era en Cyrano, aquest darrer es mor.
    El Cyrano de Bergerac



    Escena de la pel·lícula francesa de l'any 1990 a on podem veure en Cyrano i la Rosaura
                                             

    dimarts, 11 de novembre del 2014

    Narcís Oller i Pilar Prim

    Biografia

     Narcís Oller

    En Narcís Oller va néixer a Valls (Alt Camp) el dia 10 d'agost de l'any 1846 i va morir a Barcelona el dia 26 de juliol de 1930.
    Era orfe de pare. Aquest va morir de tuberculosi, i com que aquesta malaltia és hereditària, la mare d'en Narcís el va protegir molt perquè no la pogués tenir. Aquest fet (la protecció de la mare) el reflecteix en moltes de les seves obres. Va ser educat per el seu oncle i va tenir una relació molt estreta amb el seu cosí Josep Yxart. 

    El 1873 es desplaça a Barcelona, a on s'hi queda definitivament, i estudia la carrera de Dret. Quan la va acabar, va entrar com a funcionari a la Diputació Provincial i també va treballar en els tribunals, lloc a on es va fixar en molts casos que va reflectir en les diferents obres que ha escrit.

    Va començar a escriure en castellà, perquè era la llengua que utilitzava en els estudis; però, el seu cosí Yxart el va incitar perquè escrivís en català.
    Va escriure novel·les, contes, quadres de costums, teatre, memòries i, també, va traduir obres.

    No es pot classificar a Narcís Oller en un moviment literari concret perquè va escriure novel·les basades en el romanticisme, realisme, naturalisme i també va fer una novel·la psicològica.

    Narcís Oller va voler fer el mateix que Émile Zola, el creador del naturalisme.

    Una vegada, durant el realisme, en Benito Pérez Galdós va enviar una carta a Narcís Oller dient-li que una novel·la havia de ser escrita per a una població que parla el castellà. Ell li va contestar que ell (Oller) era un autor realista i s'havia de fixar en el seu voltant que parlava català.
       Benito Pérez Galdós


    Les obres més importants de Narcís Oller són:
    • La papallona (1882) : Va voler que fos realista però li va sortir romàntica perquè es va deixar emportar pels sentiments.
    • L'escanyapobres (1884): És realista i naturalista perquè abunda la descripció.
    • La bogeria (1899) : És la novel·la més naturalista i hi ha un estudi psicològic dels personatges.
    • Pilar Prim (1906) : És la última novel·la d'Oller, la va escriure en plena crisi, durant sis anys; volia que fos moderna però és psicològica perquè analitza molts els personatges.
                
    Les obres més importants de Narcís Oller

    Pilar Prim:
    L'obra de Pilar Prim es pot estructurar de la següent manera:

                - La introducció
                   Es situa des dels capítols I al II. És el viatge de Barcelona i Puigcerdà.

                El capítol III és la transcició de la introducció al nus.

                - El nus
                   Es situa des dels capítols IV al XIII. És el clímax de la història. 

                - El desenllaç 
                   Es situa des dels capítols XIV al XVI. És el final de la història.

    És la història d'una dona, la Pilar Prim, de 40 anys que ha quedat vídua de l'Antoni Dou, el propietari d'una fàbrica de teixits. Amb ella han quedat els seus dos fills: l'Elvira, d'uns 19 anys, i l'Enric (Enriquet com li diu ella) d'uns 10 anys.

    Aquests tres decideixen anar a passar l'estiu a un xalet que tenen a Puigcerdà; així que agafen el tren a Barcelona en direcció a Ripoll. Al tren coneixen en Marcial Deberga, un noi jove d'uns 36 anys, que troba atractives tant a la mare com a la filla, però veu amb més bon ulls a la mare perquè la veu molt més romàntica. Les dues noies també miren amb bons ulls al jove, ja que diuen que sembla un militar. Després de tenir una bona conversa entre en Deberga i les dues noies, aquests quatre es despedeixen a Ripoll, quan en Deberga es diregeix a Ribes, en canvi la Pilar, l'Elvira i l'Enric marxen cap a Puigcerdà en carruatge.
    Allà, a Puigcerdà, la Pilar gaudeix del seu usdefruit que és el dret que té de poder utilitzar la propietat del seu marit difunt i quedar-se els beneficis  sense ser-ne propietària. Després coneixen a en Rossendo i a la donya Pomposa, un fill i mare molt xafarders, tots dos baixets, grassonets i amb la cara ben vermella, que van a interessar-se per la Pilar i també per l'Elvira.
    L'endemà, al xalet de Puigcerdà, reben un ram de flors sense propietari. L'Elvira es pensa que és en Rossendo perquè aquest estava enamorada d'ella, però hores més tard s'assabenten que el propietari del ram era en Deberga que arriba a Puigcerdà per visitar la mare i la filla. Aquests tres decideixen anar a fer una exurció a Sant Romeu i allà es troben a la senyora Pomposa i al seu fill Rossendo. Aquesta situació incomoda a en Deberga perquè un any enrere ell i la Pomposa van tenir relacions en un balneari i això, per en Marcial, va ser la ''caiguda llastimosa''. Davant d'aquesta situació, en Deberga torna precipitadament a Barcelona; l'Elvira, en saber la notícia, dóna totes les culpes a la seva mare per ser tant simpàtica amb la Pomposa i amb en Rossendo, després, però, es perdonen, perquè la Pilar li dóna en Deberga com a candidat perquè es casi amb la seva filla.
    Arriben a Puigcerdà, els cunyats de la Pilar - a qui ella odia molt - , en Robert Ortal i la seva muller , la Julita. Aquests convencen a l'Elvira que no s'ha de casar amb en Deberga, perquè la donya Pomposa els va explicar que no li convé com a marit, i ella els hi fa cas perquè admira aquesta parella. Després, aquests convencen a l'Elvira per acompanyar-los al País Basc. La Pilar, al principi, no ho vol, però al final ho accepta.
    Quan la Pilar està  amb el seu fill Enriquet sola a Puigcerdà, l'avisen que el seu pare està molt malalt; quan arriba a Barcelona, el seu pare ja és mort. Es desanima molt perquè ha perdut el seu pare, perquè els seus cunyats l'havien deixat a Barcelona malalt i sol i perquè envia telegrames a l'Elvira i als cunyats i no contesten. A l'enterrament, la Pilar es retroba amb en Deberga qui se n'adona que s'està enamorant d'ella però, veu que no és lògic perquè ell és quatre anys més jove que la Pilar i també és més pobre. Durant els primers dies de dol, en Deberga decideix anar a visitar la Pilar però no pot perquè li diuen que està malalta; en veritat estava malalta però tampoc el volia veure perquè també sentia alguna cosa per ell. Davant d'aquestes reccions, en Deberga torna a tenir relacions amb la seva antiga amant, una cantant d'òpera, la Fanny Nodier.
    Al cap d'uns dies arriben a Barcelona l'Elvira, els cunyats de la Pilar i l'Amós Echevarría, un noi jove, ric i orfe que els tiets de la noia li van presentar al País Basc perquè s'hi casés i ella ho va acceptar perquè admira als Ortal. L'Elvira i la Pilar discuteixen sobre el casament entre la primera i l'Amós, ja que la Pilar creu que la seva filla no estima al noi, sinó que es sent obligada pels seus tiets. La noia convenç a la seva mare que estima al noi de veritat, tot i que és fals, i la Pilar accepta que es casin quan hagi passat el dol.
    La Pilar rep una carta que diu que té relacions amb en Deberga , això la posa molt trista i gairebé malalta, la seva amiga Osita la intenta animar, i les dues pensen que l'autor de la carta és l'Ortal. De cop, aquest apareix per la porta i succeeix una gran discussió entre la Pilar i en Robert,  i al final , la Pilar agafa un atac de nervis i cau malalta al llit a punt de morir. El  metge diu que perquè la Pilar es curi ha de procurar que no vegi ni a la seva filla ni als seus cunyats durant un temps. L'Elvira, ja casada amb l'Amós, arriba del País Basc en assabentar-se que la seva mare està molt malalta, després que el metge li digui que no pot veure-la, decideix tornar-se'n al País Basc. Quan la Pilar va estar curada, ella i l'Osita van al nou despatx d'advocat d'en Deberga perquè els ajudi, ja que la Pilar s'ha assabentat que el seu cunyat porta molt malament les gestions de la fàbrica. Allà, ella i en Deberga veuen que l'atracció entre ells dos cada vegada és més forta, però tots dos saben que no poden estar junts perquè si ho fessin, la Pilar perdria el seu usdefruit, que també comporta perdre la custodia dels fills, i en Deberga es quedaria més pobre. Quan marxen, després d'haver berenat tots tres, l'Osita li diu a la Pilar que totes les estàtues femenines que té en Deberga al despatx s'assemblen a la Pilar; ella no ho vol acceptar, però, quan l'endemà hi torna, se n'adona que l'Osita té raó.
    La Pilar entrevista a un majordom de la fàbrica i a alguns ex-socis i tots li diuen que l'Ortal gestiona molt malament la fàbrica de teixits Dou. Amb tota la informació, la Pilar va a casa d'en Deberga i li explica.

    Així s'acaba la novel·la; és un final obert, i suposadament fan un judici i guanya la Pilar. Després poden estar junts.




    Una web a on hi ha molta informació sobre la darrera novel·la d'Oller