La vida de Pere Calders
 |
| Pere Calders |
Pere Calders i Rossinyol va ser un escriptor i dibuixant català que va néixer a Barcelona el dia 29 de setembre de 1912.
Els seus pares eren aficionats a la literatura i van ser ells qui li van encomanar l'amor per aquest art.
Va estudiar a l'Escola Catalana Mossèn Cinto dels vuit als dotze anys. En aquesta escola en Josep Peronella el va incitar a escriure; així va començar la seva carrera literària. Malgrat això, als disset anys anà a l'Escola de Belles Arts (a Llotja) i estudià dibuix tècnic i comercial. Va entrar en contacte amb altres estudiants que estaven relacionats amb l'avantguardisme. Per tant, la seva professió, al llarg de la seva vida, va ser el dibuix.
 |
| Pere Calders de jove |
L'any 1932, va començar a fer de dibuixant i redactor en diversos diaris catalans i en revistes catalanes. En els dibuixos signava com a Kalders.
El 1936, publica el seu primer conte titulat El primer arlequí, i la seva primera novel·la, La Glòria del doctor Larén.
L'any esmentat esclatà la Guerra Civil Espanyola, i ell i Tísner promouen el SDP (Sindicat de Dibuixants Professionals) i van participar en el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Un any després, s'allistà al servei militar i el van destinar al Servei de Cartografia de l'exèrcit.
 |
| Calders i Rosa Artís amb els seus tres fills |
El 1939, quan la guerra es va acabar a Catalunya, Calders, com altres soldats i civils, va travessar la frontera per anar a França. Ell va arribar a u camp militar improvisat pels francesos, però en va sortir al cap de poc. Més tard, es va unir amb Tísner qui havia fet el mateix camí que ell i arriben a Tolosa de Llenguadoc on van viure amb altres refugiats catalans - on també hi havia Mercè Rodoreda-. Aquests escriptors van ser convidats per instal·lar-se a prop de París, i Calders hi va anar, però es va quedar poc temps. A mitjans de 1939, Calders va anar a Mèxic amb barca i allà s'hi quedà fins l'any 1962. A Mèxic, Calders es troba amb Josep Carner i aquest l'ajuda a començar una altra vida. Més tard, troba a Tísner que havia arribat mesos abans.
 |
| Calders i Rosa amb dos de les seves filles i un nét |
Tot i que Mèxic era la gran salvació, Calders mai s'hi va trobar del tot bé; ell volia tornar.Malgrat això, allà, Pere Calders es va divorciar de la seva primera muller, la Mercè Casals, i es va casar amb Rosa Artís (germana de Tísner). A Mèxic, publicà dibuixos i escrits en revistes catalanes de l'exili. Mai es va considerar que era un nou mexicà, ja que vivia amb catalans, treballava amb catalans, es feia amb catalans, etc. Però , moltes vegades afirmà que si no hagués anat a Mèxic les seves obres no haguessin estat el mateix.
El 1962 va tornar a Catalunya i va començar a treballar a l'editorial Montaner & Simon fins que es va jubilar. El 1986 li donen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
El dia 21 de juliol de 1994 mor Pere Calders a Barcelona.
Obra de Pere Calders
Calders principalment va escriure contes i microrrelats, però també alguna novel·la; tot i així, és més conegut pels primers.
En tots els seus relats acostumen a haver-hi les següents característiques:
En tots els seus relats acostumen a haver-hi les següents característiques:
- S'explica un fet quotidià
- Apareix un fet absurd que pot estar relacionat amb la ciència
- El protagonista no es rebel·la amb el fet absurd
L’HORA EN PUNT
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
El fet quotidià és un home que està treballant i el fet absurd és que la mort se li presenta i tenen una conversació on l'home li diu que el vingui a buscar un altre dia perquè està molt enfeinat. I la mort, que és el protagonista, no es rebel·la ja que fa cas a l'home i se'n va.
Un altre conte de Calders és:
INVASIÓ SÚBTIL
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant,
que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta
mena d'orientals.
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu al nostre país?
-I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
-I d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que vols dir que n'has vistos gaires?
-No, però els clisso de seguida!
-T'ho ha dit ell, que era japonès?
-Ni una sola vegada. Són astuts...
-T'ho ha dit algú?
A l'hora de sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonè menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...
Sí, és clar, són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d'un espia.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Ningú no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina.
Vídeos de Calders
Vídeo que explica la vida de l'escriptor
|
